introducció

Una mirada a la nostra identitat i misió
Ser escolàpies avui

LES ESCOLÀPIES estem convençudes que ESTIMAR és essencial en la vida. Estimar a Déu i el proïsme forma part de la nostra identitat, del nostre carisma.

Seguint l’estil de vida de Mare Paula i de Josep de Calassanç:

• Vivim en comunitat, compartim el que som i tenim, sent testimonis de fidelitat a Jesús
• Ens entreguem al servei de l’educació d’infants i joves, en els valors humans plens
• Col·laborem en la transformació de la societat, a través de la família
• Defensem la promoció de la dona, valorant la seva dignitat, identitat i formació

Aquests són els TESTIMONIS d’algunes escolàpies que fan palès, amb les seves vides, que tenen “UN COR DISPOSAT A DONAR-se” a Déu i a tothom qui ho necessiti.

  • INFANTS

    Orientades als infants i joves

  • PROTECCIÓ

    A la promoció de la dona

  • ACCIÓ SOCIAL I VOLUNTARIAT

    Treballem per a tu

Videos

Go Back

Testimonis

"Viure amb il.lusió, joia, esperança i fe educant amb els valors evangèlics"


Mª Teresa Coll


He tingut la sort de créixer en el marc d’una família molt cristiana. La meva mare em va transmetre la vivència de la seva espiritualitat: un Déu proper, un Pare que ens estima i que sempre està al nostre costat; em va ensenyar a sentir la seva presència i comunicar-me amb Ell d’una manera molt familiar i col·loquial. Així és com ella el va viure i estimar. Aquesta espiritualitat és la que va arrelar en mi de tal manera que vaig sentir la crida a entregar-me a Ell i a transmetre també als altres aquesta vivència i l'estimació cap a Déu Pare. A més, em vaig educar en un escola cristiana, la nostra escola de Figueres. Ja d’adolescent em vaig anar plantejant la vocació de ser escolàpia. Tot i això, fins als 20 anys, edat amb què vaig entrar al noviciat, vaig passar per diferents etapes, inseguretats i dubtes a la vegada que em plantejava d'altres opcions. Un sacerdot que m’acompanyava em va ajudar a discernir el que Déu volia de mi: que em consagrés a Ell i dediqués la meva vida a “evangelitzar” (així ho vaig sentir).

L’opció va ser clara: l’Escola Pia. Em vaig identificar molt amb l’espiritualitat i la vida de Sant Josep de Calassanç. Tal com va expressar en el Memorial al cardenal Tonti, vaig sentir que l’educació “és la tasca més digna, més noble, més necessària…” per ajudar i acompanyar el creixement personal dels infants i dels joves amb els valors evangèlics.

He volgut viure aquesta tasca tal com Jesús ens diu a la paràbola del bon samarità: - Quin d’aquests tres et sembla que va demostrar amor al proïsme? - El que el va tractar amb amor. Llavors Jesús digué: - Vés i tu fes el mateix.

Crec que només es pot educar estimant, sobretot als més febles. Així ho va fer també la nostra fundadora Paula Montal.

El setembre de 2013 vaig celebrar els 50 anys de la meva primera professió i el text del bon samarità és el que vaig triar per a l’Eucaristia. Vaig demanar a Déu que m’ajudés a ser fidel a la decisió de viure així la meva vocació escolàpia, fos on fos.

"Ser conscient que Déu m'educa i m'ensenya a educar amb la mateixa paciència amb què ell m'educa a mi"


Ana Moreno


“Ser escolàpia avui” és per a mi lligam, repte i passió.

Lligam, perquè el lligam obliga (ob-ligare) i compromet a dur una vida que no és només meva, sinó que està al servei dels altres, sobretot dels més desfavorits. El lligam també em vincula a una vida compartida amb altres persones, a una vida fraterna sovint imperfecta però que reflecteix un anhel, una nostàlgia de la comunió autèntica “amb” i “des de” Déu, que voldríem viure amb tota la humanitat i que és el somni de Déu: el Regne.

Repte, perquè cal seguir donant respostes des del nostre carisma i amb l’estil que Paula i Josep de Calassanç ens van deixar: des de la humilitat, la senzillesa, l’alegria... Amb una mirada pacient i profunda sobre la realitat de les persones, per descobrir no les persones que veiem, sinó les persones que poden (o que podem) arribar a ser, si ens deixem estimar per Déu a través dels altres.

Un gran repte és transformar la realitat començant per deixar-nos transformar a nosaltres mateixes, que som la realitat més palpable que tenim; des de nosaltres hem de transformar l'entorn proper generant vida i humanitzant els espais on som i vivim, creant i generant possibilitats de futur per a aquelles persones (dones, infants i joves) que no veuen futur, anunciant que una altra realitat és possible des de l’amor, la igualtat, la llibertat, la confiança en els altres... Són valors profundament evangèlics que humanitzen i preparen el cor perquè l’esperit pugui actuar en les persones. Crec profundament que ningú no pot sentir-se estimat per Déu, que per a mi és la porta a l’experiència de la fe de Fe, si no se sent estimat i acceptat incondicionalment en la seva experiència personal i humana. Aquest és el nostre REPTE fonamental.

Passió per aprendre i educar; passió per crear; passió per les persones i pel seu creixement; passió per la vida i per tot el que genera; passió “amb” els altres i “pels” altres, sobretot pels més febles, pels que més pateixen (compassió); passió per aquest moment de la vida; passió per nosaltres en la lluita contínua i diària per empetitir el meu ego; passió per la veritat, la transparència, la confiança, fins i tot la ingenuïtat... Però també passió en el sentit etimològic i en el sentit més profundament teològic de la paraula patir, si cal: per la impotència, tant la nostra pròpia com la dels altres; per la intransigència; per la intolerància; per tot el sofriment dels innocents sovint generat pel nostre pecat personal i col·lectiu... No és un patiment passiu, sinó un patiment que neix d'anar vivint desvivint-nos, d'anar desgastant la vida a cada pas, error rere error, encert rere encert, al costat de les persones que pateixen, de les que no tenen veu, de les que no veuen futur...

Ser escolàpia avui és per a mi senzillament viure des de Déu. Penso que Miquees 6:8 ho recull molt bé: “estima amb tendresa, actua amb justícia i camina humilment amb el teu Déu”. Aquest Déu, a més, és un Déu que m’educa, com ho fa cada persona a la qual a qui deixo entrar a dins meu, i que m’ensenya a educar cada dia aprenent de com m’educa Ell a mi.

Ser escolàpia avui és cansat, perquè hi ha molta feina i requereix molta paciència, tanta com la que Déu té cada dia amb mi. M’agradaria viure aprenent d’Ell, que no es cansa mai.

"Respondre lliurement a la crida de Déu, que amb el seu amor ens canvia el sentit de la vida"


Rosalía haro


Ser escolàpia és fruit d’una crida, d’una invitació que Jesús em va fer en un moment determinat de la meva vida a seguir-lo a Ell amb radicalitat, és a dir, fent-li entrega total de la meva vida. Aquesta crida demana una resposta, que s'ha de donar, d'una banda, des de la llibertat, perquè canvia el sentit de la pròpia vida; i, de l'altra, des de l’amor, perquè suposa deixar que Jesús esdevingui el centre de tota la teva vida.

Vaig madurar la crida, vaig decidir respondre-hi i vaig començar a fer passos. Jo havia estudiat magisteri per vocació i volia donar aquesta resposta en una congregació religiosa que tingués com a “missió” l’educació. En vaig conèixer diverses i em vaig decidir per les Escolàpies: d’elles em va agradar el seu tracte, el seu estil de vida senzill i la seva preocupació pels més desfavorits. Així és com vaig arribar a ser escolàpia, a viure el projecte evangèlic en fraternitat, en una comunitat on l’evangeli i la persona de Jesús es van convertint en el centre de la vida, entregada als altres, acompanyant els nens i els joves en el seu procés de creixement humà i cristià.

Ara puc respondre a la segona part de la pregunta “què és per mi ser escolàpia avui?”.

La vida és un camí per recórrer; cal viure el present, sense enyorança del passat ni recel pel futur. Ser escolàpia avui, en l’Església, és interpretar en clau evangèlica el món actual, buscar quins són els signes que avui necessita el nostre entorn per descobrir que hi ha quelcom més important que les coses materials, que hi ha valors pels quals val la pena lluitar, i per descobrir la persona i el missatge de Jesús. Cal que visquem de manera “significativa” els trets essencials de l’evangeli, i que els visquem des del nostre propi carisma: l’educació de la infància i de la joventut.

Ser escolàpia avui, com a part integrant de l’Església, és viure oberta a les necessitats dels homes; és ser presència de Déu i testimoni del seu amor en mig d’ells; és ser signe d’esperança i treballar per construir un món més just i més humà.

Cal viure tot això des d’un contacte profund amb el Senyor, des de la pregària que va modelant la nostra vida, des de la comunió amb les germanes, en contacte directe amb la realitat que ens envolta i des de la proximitat als nens i als joves que eduquem. I quan ja no ens sigui possible fer-ho de manera activa, cal ajudar i animar els que se n'encarreguin en aquell moment, compartint preocupacions i secundant iniciatives amb interès, amb la nostra pregària, amb el testimoni joiós d’una vida que s’ha entregat i que ha deixat petjada en moltes altres…

Finalment, diria que “ser escolàpia avui” és posar el futur en mans de Déu, és a dir, viure en la seva confiança. I això ens ajudarà a ser portadores de pau.

És un repte, efectivament, però és atractiu i possible per a qui avui sent en el seu cor la crida de Jesús.

"Passar per la vida fent el bé com Jesús"


Gema la Rosa


Per mi, hi ha quatre experiències fonamentals i tres eixos que puc destacar en la meva VIDA COM A ESCOLÀPIA.

A. Experiències: 1. Experiència de MIRACLE: racionalment costa entendre la meva opció, perquè no vinc d’una família model creient ni he estat mai un “model” típic de res (ni d’estudis, ni de persona extravertida, ni d'artista, ni d'esportista…). Era una noia “normal” amb relacions normals, de les que a vegades feien fora de classe per enriolar-se…. En la meva història també és fonamental una experiència familiar complexa en mig de la qual m’he sentit “salvada” i immensament cuidada per la meva família. També m’he sentit afortunada per les experiències d’AMISTAT que he tingut al llarg de la meva vida.

2. Experiència de la forta experiència (valgui la redundància) d’estar EN EL MEU LLOC. Malgrat que de vegades no vegi prou clara alguna situació, NO PUC MARXAR perquè “aquí” rau la meva veritat més profunda i perquè aquí em sento veritablement LLIURE.

3. Experiència de FIDELITAT: del Senyor amb mi, i de la meva resposta i manera de viure l'obediència. He après a saber dir SÍ i a saber dir NO quan la convicció és profunda i hi ha motius per definir-se.

4. Experiència d’EVOLUCIÓ i DINAMISME. La meva història com a escolàpia ha anat evolucionant: de sentir-me atreta per un projecte (tasca educativa) fins a sentir-me atreta per Jesús i l’Evangeli. Això ho he experimentat molt profundament, en mig de la simplicitat de la vida quotidiana, en un projecte concret: les escolàpies.

B. Eixos:

1. Jesucrist: que és qui m’ha salvat, qui em condueix, per qui m’he sentit estimada sempre i PER QUI sóc aquí… - Pregària i centralitat de l’Evangeli a través de la vida. - Sentit de pertinença.

2. Comunitat: sentit de comunitat àmplia (no únicament en la comunitat on visc actualment). Ajuda que rebo de totes les germanes… Ajuda de les que estimo i de les que sento que m’estimen; ajuda, fins i tot, de les que preferiria en algun moment tenir lluny, perquè elles també m’ajuden a “tocar fons” en la pròpia realitat.

- Per mi, és fonamental EN COMUNITAT compartir projectes, compartir l'EVANGELI, tenir sentit de l’humor, mostrar sinceritat, no pressuposar, no interpretar… CONÈIXER i CUIDAR.

3. TASCA EDUCATIVA: com es concreta la tasca educativa en la meva vocació escolàpia? - Disponibilitat, compromís, manera de tractar els alumnes i les famílies… “Obligació” d’estar amb tots, però més a prop dels més “ferits”… com Jesús, com Calassanç, com Paula…

"Seguir Jesús i fer d'aquest món un lloc més solidari, just i fratern"


Marta Ribera


Per a mi, “ser escolàpia avui” és ser feliç; un regal; viure una aventura apassionant; realitzar-me com a dona; descobrir-me estimada tal com sóc, de manera incondicional, i ser cridada a estimar així les altres persones; donar de franc el que de franc he rebut; viure una entrega generosa en les coses més petites i quotidianes, i tenir un cor disponible per a qui em necessiti.

Per a mi, “ser escolàpia avui” és seguir Jesús i, amb Ell, fer realitat el somni de Déu: fer d’aquest món un món més humà, més just i solidari, més fratern, vivint com el que som: germanes i germans, fills d’un mateix Pare.

Per a mi, “ser escolàpia avui” és estimar, acompanyar, somiar i arriscar.

I tot això, com? Tal com ho va fer Mare Paula. Mare Paula fou una dona forta, arriscada i atrevida; una dona que, en el seu temps, va saber veure una realitat social que reclamava ajuda “a crits”. Mare Paula va saber veure i escoltar la veu de Déu, la qual demanava la seva col·laboració per transformar aquella realitat social injusta. Ella va dir: “Sí”. Mare Paula, immersa en Déu, va somiar. El que semblava un somni va esdevenir realitat. I avui ho continua sent.

Per a mi, “ser escolàpia avui” és continuar somiant, com Mare Paula. És somiar que algun dia tots els nens tinguin la possibilitat d’anar a l’escola i conèixer Jesús; que les nenes i els nens més pobres, amb tota la fondària que aquesta paraula té avui, puguin ser acompanyats en el seu procés de creixement i trobar la seva missió i el seu lloc en el món; que els nens i els joves siguin amics de Jesús, es descobreixin estimats per Ell i, amb Ell, transformin el món sembrant esperança arreu on vagin.

Per a mi, “ser escolàpia avui” és somiar que les dones creixin en dignitat i adquireixin drets on encara no els tenen. La fraternitat universal és possible si la comencem a viure en comunitat, juntament amb les altres germanes. Els nens que viuen exclosos i marginats se senten acompanyats per dones que viuen amb ells i com ells, tractant d’ajudar-los a trobar un futur millor i ple d’esperança.

Per a mi, “ser escolàpia avui” és somiar que en veure’ns, altres persones s’apassionaran també per aquest projecte i voldran col·laborar amb el somni de Déu, com va fer-ho Mare Paula.

"Una manera de situar-se al món volent ser la manifestació de l'Amor de Déu"


Rosa Ballús


“Caminante, no hay camino, se hace camino al andar. Al andar se hace el camino, y al volver la vista atrás, se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar.”

Quan em situo davant del meu present, no puc deixar de donar gràcies pel camí recorregut, perquè és gràcies a aquest camí que sóc aquí. Miro enrere i sento en el meu interior com ressonen les inquietuds que determinen per què vaig voler ser escolàpia i per què vaig optar per aquesta vida. Al llarg del camí he descobert dos fils conductors que han anat canviant de color i de tonalitat, però sempre m’han acompanyat i han donat sentit i profunditat a la meva decisió.

El desig de pertànyer-LI (a Déu) i ser seva va sorgir en mi des de molt joveneta. Aquest desig m’ha donat vida i m’ha portat a gaudir del seu amor, un amor que ha evolucionat en mi com jo en Ell. L’amor voluntariós, impulsiu i eficaç s’ha anat transformant en un amor silenciós, serè, acollidor, respectuós i hospitalari.

L’escola fou per a mi la meva segona llar; allí vaig ser molt feliç. Vaig iniciar l’escolarització quan tenia dos anys en el col·legi d’escolàpies, a Olesa de Montserrat. En el caliu de Mare Paula he donat els primers passos en la fe i en les lletres, i amb les seves “filles” he crescut. La vivència dels meus anys escolars m’ha marcat profundament. També m'ha marcat l’amor que les meves mestres sentien per Mare Paula, el qual ens transmetien en el dia a dia; aquest amor fou la llum que em va indicar el camí que havia de seguir, i vaig descobrir el goig d'entregar-se i l’alegria de compartir.

“Ser escolàpia avui” és com ser una gota d’aigua enmig d’un immens oceà d’amor. És una manera de situar-se en el món volent ser la manifestació de l’amor de Déu; optant per una vida senzilla, austera i propera a les persones; vivint la tasca educativa com un espai teològic on es pot ser un instrument transformador de la societat; acollint i acompanyant els nens i els joves en el seu creixement personal i convidant-los a descobrir la font d’amor que hi ha en el seu interior i que dóna coherència i sentit a les seves vides. I tot això, avançant en el camí, formant part d’una família en contínua recerca de la Seva voluntat, tant en l'àmbit personal com en l'institucional, a fi de donar resposta a les necessitats d’avui.

I tú? Tens un cor disposat a donar?